Hem tractat que la doble tasca d’evocació i d’estudi desplegada en aquest llibre i en l’exposició que l’ha originat evite caure en dos perills bessons: el de la nostàlgia i el de la condescendència. Qualsevol passat no fou millor que el present, tot i que el passat està lliure de l’ansietat que incorporen el present i el futur. La nostàlgia és selectiva i tramposa. Idealitza, tendeix a embellir els records i a fantasiejar amb paradisos perduts. Simplifica i distorsiona la història tal com realment s’edevingué; fins i tot l’amaga. El nostre avui parla d’uns llirians i d’unes llirianes més lliures, per regla general més tolerants, i probablement amb menys predudicis que els i les d’ahir. I que poden elegir els dipositaris del poder polític i no aguantar els qui eren designats, a dit, per la insondable «superioritat» dintre una cadena de comandament que, en última instància, només s’afirmava responsable davant Déu i la Història. (…) Alhora, és així mateix injust jutjar la gent del passat, recent o remot, des del menyspreu olímpic d’una posteritat prepotent -«l’enorme condescendència de la posteritat, que deia l’eminent historiador anglés E,P. Thompson- que se sent molts caps per damunt pel fet de ser més «moderna» (¿quina superioritat hi ha en l’acció de localitzar i capturar Pokémon en compte de buscar i omplir un saquet de caragols?). És odiós veure una pel·lícula en companyia de qui ja l’ha vista i ens conta a cada moment el que passarà. Els obrers i les obreres de Ríos, la resta del veïnat dels temps en què funcionà la fàbrica, difunts o sobrevivients, mereixen respecte i reconeixement, ser mirats i mirades amb empatia com a protagonistes de la seua història i no contemplats i contemplades per damunt del muscle pels qui han vingut darrere. Som qui son, per a bé i per a mal, perquè ells i elles han estat abans. Hem arribat a on hem arribat, ens agrade o no, damunt de les seues esquenes, les seues vivències, els seus encerts, les seues renúncies i els seus límits.