Aquell novembre de 1936, València era una ciutat de rereguarda. La guerra —la de veritat— hi era lluny, tant lluny com era la Ciutat Universitària de Madrid, on els generals Varela i Yagüe estavellaven les tropes colonials contra les milícies i els voluntaris de les brigades internacionals.
La Junta de Defensa asegurava que Madrid seria la tomba del feixisme, però per si de cas, aquell mateix mes el govern i les Corts de la República abandonaren la ciutat i es traslladaren a València.
El centre de la ciutat del Túria s’omplí d’il·lustres forasters, de ministres i ministeris, diputats famosos, funcionaris i sindicalistes, d’assessors soviètics i artistes de la ploma què passaven les nits a l’hotel Victoria, el Palace o el Metropol i els matins als cafés del carrer de la Pau. Per una volta, València es convertia en epicentre de la cultura espanyola.
Durant quasi un any, la guerra feu de València una capital, i mentre la Legió Condor deixava caure bombes i més bombes sobre Madrid, els camions de Cinqué Regiment traslladaven les obres del Prado i les aseguraven a les Torres de Serrans i el Col·legi del Patriarca.
Eren els dies en què, des dels micròfons de Radio València, Pasionaria encoratjava els valencians animant-los a enrolar-se en les columnes que partien al front de Teruel per combatre els feixistes. Dies de proclames i energia revolucionària, de milicians anarquistes fent cua davant el cadàver de Durruti, nits de trets a la presó d’Alacant que segaven la vida del fundador de Falange i festivals al teatre Apolo en homenatge al poble soviètic per l’arribada del Konsomol amb ajuda per a la República.
Aquells nadals del 36 foren diferents. La població de València havia crescut tant que el racionament no tardà en aparèixer, i les veus infantils que cantaren els premis del sorteig de la loteria no foren les del Colegio de San Ildefonso, sinó les dels xiquets del Col·legi Ferrer i Guàrdia, que era com es deia l’antic Colegio Imperial de Niños Huérfanos de San Vicente Ferrer. L’any que començava —deien els que manaven— anava a ser l’Any de la Victòria, i València el va rebre amb una setmana dedicada a la infantesa, amb un grapat d’actes dedicats als xiquets i les xiquetes que substituïa la festa dels reis d’orient i que acabà amb una gran cavalcada i amb la notícia, tant esperada, de que acabaven d’entrar al port trenta mil quilos de llentilles.
Al gener de 1937, València continuava essent una ciutat de rereguarda, però, com a seu del govern i de les Corts republicanes, havia de convertir-se necessàriament en objectiu dels franquistes. Al quarter general de Burgos, el fet de poder minar la moral de la seua població civil era motiu més que suficient per justificar un atac. A més, la ciutat i els seus voltants duien camí de convertint-se en una important àrea de producció d’armes. Des de la Companyia Siderúrgica del Mediterrani de Sagunt fins a les indústries de la Vall del Vinalopó, les empreses del metall, del joguet, la química i el tèxtil havien reorientat la producció amb finalitats bèl·liques. Els obrers de l’UGT d’Ibi i Onil havien socialitzat les fàbriques de Payá Hermanos. El mateix havien fet els camarades de Dènia, Ondara i l’Eliana. A València s’havia intervingut Construcciones Devis, i per raons de seguretat, el govern de la República anava tancant les indústries d’armament properes a Madrid i les traslladava a la costa mediterrània.
El 1932, la companya CAMPSA contractà amb les drassanes de la Unión Naval de Levante la construcció d’un petrolier que havia d’abastir de combustible la ciutat de Sevilla. El vaixell, anomenat Campilo, es va acabar de fer el mes de juny de 1934, però en compte de servir per allò que havia estat pensat, va ser immediatament comprat per l’Armada, de forma que CAMPSA hagué d’encomanar altre buc exactament igual què fou botat per Unión Naval el 12 de novembre de 1936, però que ja no va ser entregat per causa de la guerra.
Sense cap mena de dubte, els dos Campillo foren una glopada d’aire fresc per a una empresa que duia anys de dolents resultats econòmics. El sector naval patia la crisi econòmica encetada el 1929, i els llocs de treball a la Unión Naval no paraven de minvar.
Curiosament fou la guerra la que solucionaria els problemes. La urgent necessitat d’abastir els fronts feu peremptori un fort increment productiu, i les grans empreses foren les primeres en sumar-se al repte. En poques setmanes, bona part dels obrers que havien estat acomiadats als alts forns de Sagunt tornaren a la feina, i l’empresa passà de mil cinc-cents a tres mil dos-cents treballadors, els quals fabricaven xapa fina per el blindatge de carros de combat i pinxos per els filferros. El mateix passà a les drassanes de València. La primera setmana de gener de 1937 eixiren d’Unión Naval de Levante cent quaranta-tres quilos de bales, cent cinc quilos de cartutxos recalibrats i quinze mil bombes de mà. A mes, l’empresa tenia emmagatzemats mil quatre-cents obusos i tres ambulàncies, i estaven en construcció deu autos blindats i en projecte cent cinquanta més.
Així fou com el port de València es convertí en objectiu preferent dels nacionals. Prenent com a base l’illa de Mallorca —la qual rebia subministraments des de la Itàlia feixista sense quasi oposició de la flota republicana—, els bucs de guerra franquistes rondaven el golf de forma permanent. Per contrarestar aquesta pressió, el govern republicà —a través de la Junta de Defensa Passiva i les Xarxes d’Escolta de la DECA (Defensa Especial contra Aeronaves)— organitzà una línia defensiva per protegir València i coordinar la rèplica antiaèria. Mitjançant amplificadors de so orientats cap el cel era possible escoltar amb antelació l’arribada dels bombarders. A més, les autoritats instal·laren projectors de llum a Campanar, Monteolivet, Patraix, Serrería, El Cabanyal i Natzaret, de forma que, una vegada detectada la presència enemiga, es donava avís al comandament central d’observació situat al terrat del Micalet, des d’on s’ordenava fer sonar les sirenes d’alarma i s’informava a les bateries antiaèries del Saler, Carrera d’En Corts, carrer Ciscar i Natzaret sobre la direcció cap on havien d’obrir foc.
El 12 de gener de 1937 era dimarts. Faltaven deu minuts per a fer-se les nou de la nit, i els veïns dels poblats marítims havien tornat a casa desprès d’un altre dia de feina. La primera canonada sonà lluny. Desprès, quan passaren uns quants segons, en vingué un altra. Les detonacions varen ser tan espaiades al principi que els transeünts del centre de València ni tan sols es van detindre. A poc a poc, però, aquells trons estranys que venien del port es feren més seguits, tant que tothom entengué el que estava passant.
La ciutat es tensà de sobte. La gent s’afanyava en tancar els llums i les finestres com havia manat l’alcalde. Les sirenes començaren a udolar totes alhora, i mentre els viatgers dels tramvies saltaven espantats, l’enllumenament dels carrers es quedà tot fosc. La ciutat es disposava a resistir un atac aeri.
Però allò no era un atac aeri. Els trets venien de la mar. Es possible que l’autor fora un sol vaixell, o potser no. La major part dels qui ho varen presenciar declararen que n’eren més d’un. Deien també que un d’ells estava davant del balneari de Les Arenes, i altre enfrontant la farola del port, però és poc probable que aquells testimonis tingueren alguna fiabilitat: cap vaixell de guerra necessita acostar-se tant a terra, i menys en una nit d’hivern com era aquella.
La veritat és que ningú va veure directament els qui disparaven. El nombre d’obusos que impactaren al port i molt especialment al barri de Natzaret, tampoc està determinat. Lluny d’estar d’acord, les diverses fonts donen xifres que van des dels trenta fins els setanta. Els projectils van ser llençats des d’unes sis milles mar endins i anaven dirigits a les instal·lacions i els dipòsits de combustible de la zona portuària.
En escoltar els primers impactes, els milicians de les centrals sindicals del marítim agafaren els fusells i es congregaren als llocs convinguts. L’agressió fou contestada pel canoner republicà Laya i potser també per un buc de guerra francès que hi era al port. Entre els dos, amb l’ajud de les bateries de costa del Saler, feren més de cinquanta trets a cegues contra els agressors, que es donaren a la fuga en direcció sud amb tots els llums apagats.
L’atac no durà molt. Només huit o deu minuts. Un dels obusos caigué en un hospital de sang i destrossà una de les sales, però no va matar ningú perquè aquell dia no hi havia ferits. La majoria feren blanc sobre les cases dels obrers i els pescadors de Natzaret.
Mai s’ha arribat a saber bé la identitat del o dels vaixells que atacaren València la nit del 12 de gener de 1937. Les veus més fiables apunten a la participació en els fets del submarí italià Pietro Calvi, que aquell mateix dia va rebre ordres de disparar els seus canons per destruir les drassanes i els dipòsits del port. Això no obstant —i segons la premsa— poques hores desprès de l’atac, el patró d’una barca de pesca va veure tres vaixells navegant a tota màquina a l’altura del cap de Sant Antoni amb els llums apagats. L’home assegurava que aquelles naus no es pareixien gens als bucs que tenien els nacionals, i suposava per això que eren d’altra nacionalitat. També sabem que hores abans de que València fora atacada, un vaixell mercant espanyol —el Ciudad de Mahón—, va haver de tornar a port desprès d’advertir la presència de submarins que duien hissades banderes d’Itàlia i Alemanya.
El Pietro Calvi era el submarí més modern i poderós de la Regia Marina de Mussolini. La seua divisa era «Segnale di guerra e di sterminio» (Senyal de guerra i d’extermini). Havia estat construït entre 1932 i 1935 a les drassanes Cantieri Otero Temi Orlando, a La Spezia, i anava equipat amb dos canons de 120/45 mil·límetres. El Pietro Calvi estava destinat al IV Cos de Submergibles de Tarent, i el comandava el capità de corbeta Alberto Baretta. La nau havia salpat de La Magdalena (Itàlia) l’1 de gener rumb a València, i en la nit del dia 8 ja havia atacat un mercant sense aconseguir enfonsar-lo.
L’únic vaixell de la flota franquista que en algun moment ha estat relacionat amb el bombardeig de València del 12 de gener és el Canarias, hipòtesi poc probable si tenim en compte que per aquells dies, el buc participava en el setge sobre Málaga.
Sense excloure la possibilitat de que bucs nacionals preneren part en l’acció, el govern de Largo Caballero volgué insistir en la implicació d’altres naus estrangeres, advertint França i Gran Bretanya de la evident ingerència de les potències feixistes en la guerra d’Espanya. El govern acusava les flotes italiana i alemanya de comportar-se a l’estil dels antics pirates. Les acusava de bombardejar ciutats allunyades del front plenes de civils, de detindre mercants espanyols i soviètics, d’apressar les seues tripulacions i de situar canons davant Gibraltar segellant les costes del protectorat espanyol al Marroc. El feixisme —concloïa el president—, mostrava en Espanya la seua voluntat d’imperi, i tota forma de salvaguardar el sistema democràtic passava per ajudar la república espanyola.
L’anàlisi de les dades disponibles permeten ubicar de forma aproximada alguns dels impactes dels obusos. Com es veu al mapa, la zona més afectada fou la part sud de l’àrea portuària, i més concretament el barri de Natzaret des del pont que dona accés a les drassanes fins el carrer de Blasco Ibáñez. Altra zona també afectada fou la corresponent als habitatges més propers al llit del Túria, a escassos metres de la seua desembocadura.
Aquell fou el primer bombardeig que patí la ciutat en el transcurs de la guerra, i més que altra cosa, provocà danys personals, de forma que no seria absurd afirmar que l’acció del submarí italià constituí —en termes militars— un relatiu fracàs.
La intervenció dels serveis sanitaris i la ràpida col·laboració del veïnat dels poblats marítims va permetre traslladar els ferits a la Casa de Socorro de Levante i a l’Hospital Provincial. La premsa refereix l’ingrés en la Casa de Socorro de diverses persones ferides per metralla, en concret Francisca Díaz —casada de 46 anys—, Francisco Berenguer Martin —fadrí de 26—, Virtudes Aznar Navarro —també de 26—, Daniel Vivanco —de 50—, José Pardo —de 62—, Carmen Blanch —de la qual no es dona l’edat però es diu que tenia ferides lleus—, Arturo Martin —caporal del Cos de Carabiners—, Joaquín Hernández Vargas —del qual no dona cap informació— i algunes persones més que no arriben a identificar-se.
Entre els ferits, el periodista destaca la història de Daniel Vivanco, que aquella nit sopava a una taverna de Natzaret en companyia del seu amic José Pico. En acabar de sopar, els dos homes sortiren al carrer just en el moment en què començà el canoneig, què va ferir a Vivanco i va matar a Picò. Malgrat les ferides que patia, pareix que Daniel Vivanco encara fou capaç de dirigir-se a sa casa, recollir la seua esposa i les seues quatre filles i endur-se-les a l’horta, i sols quan va estar segur de que no corrien perill, va allargar-se a la Casa de Socorro.
La premsa també conta el cas de Joaquín Hernández Vargas, ferit i ingressat en un hospital, el qual, en el moment del bombardeig, va perdre una cartera que contenia una cartilla militar, sis centes pessetes i un carnet de CNT d’Oficis Varis de la localitat d’Hontur (Albacete).
Però allò més dramàtic de l’atac del 12 de gener foren les persones que resultaren mortes. Un recompte fet a partir de fonts periodístiques i del propi registre civil ens dona un total d’onze morts: Miguel Prima Abril i Francisco Villena Carrión —treballadors d’Unión Naval de Levante—, Camen Tatay Roca, Jesús Pardo Tatay, Angela Jorge Esquerol, José Machinant Zanón —treballador de la casa Cros—, Manuela Román Aparisi, Manuel Albert Jorge, Eladia Caballero Solaz, José Picó Caplliure —l’esmentat amic de Daniel Vivanco— i Francisco Guillén Torres.
Tots i totes eren persones humils, treballadors dels poblats marítims. La indignació que la seua mort va causar en la ciutat de València va ser enorme. El dimecres 13 —i especialment el dijous 14— els diaris clamaven contra un fet que consideraven execrable:
«Otra hazaña de la piratería fascista. Un buque faccioso bombardeó anoche el distrito del Puerto» (La Correspondencia de Valencia, 13 de gener de 1937)
«El bombardeo de anoche. La barbarie fascista hace acto de presencia en Valencia.» (Fragua Social, 13 de gener de 1937)
«¡Dos barcos «piratas» al servicio del fascismo disparan sobre nuestras costas!» (El Mercantil Valenciano, 14 de gener de 1937)
«¡Asesinos! Ha sido bombardeada Valencia por un buque pirata faccioso» (Fragua Social, 15 de gener de 1937)
Les cròniques anaven acompanyades d’imatges de les cases foradades pels obusos amb frases que expressaven l’espant i la incredulitat —un tant ingènua— que aquell atac els mereixia.
Respecte de les víctimes mortals, l’anàlisi de les dades aportades pels diaris i els informes forenses i judicials permeten avançar alguna informació d’interès. Respecte les causes de les morts, és fàcil endevinar el que podien dir els atestats: la més habitual era la d’”hemorragia interna traumàtica”. Hi ha, això no obstant, dos casos de “fractura” o “destrozo” de crani i un de “decapitación”.
Com ja hem dit, l’atac es produí en ple hivern poc abans de les nou de la nit. Això, unit al fet de que es tractà d’un cop completament inesperat, feu que moltes de les víctimes moriren en la seua pròpia casa i, per tant, que en més d’una ocasió moriren diverses persones de la mateixa família.
Eixe és el cas de Carmen Tatay Roca i el seu fill Jesús, que vivien a Natzaret en l’anomenat carrer del Riu “traste quinto”, referència aquesta que no ens ha estat possible d’ubicar. Segons el periodista, un projectil va entrar en el domicili de Carmen i Jesús, i “al explotar contra el asfalto de la carretera les ocasionó la muerte”. Carmen Tatay tenia seixanta anys. Jesús Pardo en tenia trenta tres, era llaurador i tenia tres fills.
José Machinant Zanón era un jove empleat de vint-i-sis anys. Havia nascut a Borges Blanques (Lleida), però en vindre a València es va casar amb Manuela Román Aparisi, que tenia tres anys menys i havia nascut al Grao. No consta al registre civil que José i Manuela tingueren fills. El que sí consta és que van morir junts en la casa que compartien al carrer Baix de la Mar de Natzaret.
El mateix els va passar a Ángela i a Manuel. Àngela era una dona de seixanta anys natural de Mora de Rubielos (Teruel) que vivia al mateix carrer que Carmen Tatay. Ángela Jorge Esquerol estava casada, i amb ella vivia el seu fill fadrí de vint anys Manuel Albert Jorge, què treballava de transportista. Ángela i Manuel moriren també a casa.
Segons la informació oficial, hi hagué altres dos víctimes que moriren al seu domicili. Es tracta de Francisco Guillén Torres, treballador d’Unió Naval de Levante, què vivia al carrer Fermín y Galán número 6 de Natzaret, i José Picó Caplliure, que vivia al carrer de Blasco Ibáñez de la mateixa barriada. Com es pot veure, existeix una certa contradicció entre les fonts en el cas de José Picó, ja que mentre la premsa relata que va morir quan sortia d’una taverna en companya de Vivanco, el registre civil el situa el lloc de la mort al seu domicili.
Francisco Guillén era fadrí, tenia seixanta anys i havia nascut al Grao de València. És probable que abans d’entrar a treballar en la Unió Naval, Francisco s’hagués empleat com a mariner, ja que aquesta és la professió que consta en la seua partida de defunció.
De les onze persones mortes aquella nit, la meitat no havia nascut a València. A banda dels ja esmentats, caldria citar el jornaler Francisco Villena Carrión, què era de Cañizate (Albacete), i a Eladia Caballero Solaz, natural de Zafrilla (Cuenca).
Els records familiars situen la mort de Miguel Prima Abril en algun lloc proper al pont de Natzaret o pont dels Astilleros, com es deia a l’època i encara es diu avui. Els documents oficials d’aquell temps no sempre són clars a l’hora de reflectir la informació. En el cas de Miguel Prima, els llibres de defuncions indiquen que va morir als trenta anys, però nosaltres sabem que això no pot ser cert, ja que, com sol dir-se, va néixer “amb el segle” l’any 1901.
Miguel estava casat amb la lliriana Conxa Calvo i vivia al carrer Ramón de Rocafull del Cabanyal. Miguel i Conxa tenien dos filles i un fill: Vicentica, Conxa i Miguel, el xiquet de la fotografia anterior.
Miguel Prima Abril formava part de la plantilla de treballadors de les drassanes d’Unión Naval de Levante i estava afiliat a la Unió General de Treballadors. Sabem que al llarg de la seua vida va exercir responsabilitats de representació obrera a l’empresa.
Al juliol de 1936, Unión Naval fou intervinguda pels treballadors, què van assumir el control de la producció i van reorientar-la, com ja hem explicat, cap a la satisfacció de les creixents necessitats bèl·liques.
És raonable pensar que Miguel Prima Abril formara part d’eixe control obrer sobre l’empresa. Novament són els testimonis familiars els que permeten afirmar que Miguel formava part del comitè, i hem d’entendre que ho faria en representació de l’UGT. Durant els primers mesos de guerra, l’esmentat comitè estava integrat per tres representats de la Confederació Nacional de Treballadors (CNT) i un de l’UGT, i encara que no ho podem assegurar, potser aquest fora Miguel Prima.
Les fonts històriques són capritxoses. El motiu principal —quasi únic— d’aquests fulls era trobar informació sobre la mort de Miguel Prima Abril, però cal dir que la documentació ens ha estat esquiva, i encara que ens haguera agradat saber-ne més, poca cosa podem afegir. Haurem de tornar, per tant, al relat general dels fets.
Les manifestacions de condemna que el bombardeig del 12 de gener provocà a la ciutat ompliren les edicions de tots els diaris. La reacció de les autoritats republicanes tampoc no es van fer esperar. L’alcalde de València, José Cano Coloma, dirigí el dia 14 una al·locució a través de la premsa escrita i de la ràdio animant els valencians a participar en els actes de condol:
«Valencianos:
Hoy jueves, a las tres de la tarde y partiendo del Hospital provincial, se celebrará el entierro de las víctimas del bombardeo de anteanoche.
La carne desgarrada de nuestros hermanos, cristalizada hoy en el símbolo de los dolores patrios, sea ante el mundo la afirmación de nuestra insolidaridad con los asesinos de las poblaciones civiles, y hoy, que la afrenta la recibe Valencia, lave ella los infames contactos de la barbarie, rindiendo el último tributo a los caídos, rodeando sus cuerpos inertes, como flores rojas segadas, con el respeto y la presencia unánimes de la ciudad, orgullosa del precio de sangre a que paga el honor de haber clavado para siempre en su pecho la fe inextinguible de la libertad.
Así lo espera vuestro alcalde,
Cano Coloma»
Totes les organitzacions polítiques i sindicals d’una ciutat que en aquell moment era capital de la República, i tots els organismes i institucions de l’estat, es bolcaren per convertir aquells actes en una gran i inequívoca manifestació de la voluntat antifeixista del poble espanyol. A través del diari Verdad, el Partit Comunista donà instruccions concretes al afiliats de tots els radios per a que acudiren amb les seues banderes al soterrar que es celebraria el dijous 14.
El funeral en record i homenatge a les víctimes del bombardeig del 12 de gener constituí una de les més grans manifestacions registrades a la ciutat de València al llarg de tota la seua història. L’acte va ser convocat per a les quatre de la vesprada del dia 14 i tenia com a lloc de partida l’Hospital Provincial de la ciutat. Això no obstant, la impressionant massa humana congregada als voltants de l’hospital feu impossible que la processó cívica començara a temps, ja que a les autoritats que havien confirmat l’assistència els resultava impossible travessar la multitud i arribar al lloc convingut.
La cerimònia començà finalment sobre les quatre i mitja de la vesprada. El President de la República, Manuel Azaña, no va poder assistir per trobar-se a Barcelona. Obria la comitiva una secció de cavalleria de la Guàrdia Municipal. Presidien els ministres Juli Just (Obres Públiques), Juan García Oliver (Justícia) i Carlos Esplá (Progadanda). A continuació desfilava l’ajudant del cap de Govern —que tenia delegada la representació de Largo Caballero—, el governador civil Ricardo Zabalza; el president de l’Audiència Rodríguez Olozábal; l’alcalde de la ciutat José Cano Coloma, tinents d’alcalde i altres gestors municipals; el subsecretari de Comunicacions; director de la Marina Mercant; el Cap de la Base Naval de Cartagena; el Delegat i l’Interventor del Ministeri d’Hisenda; els representants de la Federació de Sindicats Únics i del Consell Provincial de la CNT; els representants de l’Agrupació Socialista; dirigents d’UGT, Unió Republicana Nacional, Izquierda Republicana, Partit i Joventut Sindicalista, Partit Valencianista d’Esquerra, Esquerra Valenciana, Partit Comunista d’Espanya, Joventuts Socialistes Unificades i Partit Obrer d’Unificació Marxista; Socors Roig Internacional; Sindicat d’Arts Gràfiques de la CNT; Secció Unificada de Pintors; personal de l’Hospital de Sang Pasionaria; Ràdio Comunista del Port; Ràdio Comunista Vega Alta; pintors de la UGT; Ràdio Comunista Russafa i moltes altres organitzacions. També assistiren nombrosos diputats com José Díaz, Molina Conejero, Marco Miranda y Miguel San Andrés, així com personalitats polítiques de relleu entre les quals destacava Dolores Ibarruri Pasionaria. La cerimònia —com es pot veure, un autèntic acte d’estat— contà amb quatre bandes de música: la Municipal de València, la Banda Musical de la CNT, la Banda de les Milícies Comunistes i la Banda Pablo Iglesias.
El soterrar havia estat organitzat per la Secció de Cementeris de l’Ajuntament de València i la Cooperativa d’Actes Fúnebres de la UGT, els quals van facilitar gratuïtament els taüts i va atorgar a les famílies, a perpetuïtat i sense cap arbitri, els nínxols on foren dipositats els cossos de les víctimes.
Les caixes van ser dutes a braços des del vell Hospital del centre de la ciutat pels carrers de les Garrigues, Capitán Tejero —actual carrer de la Sang— fins la plaça d’Emilio Castelar —actual plaça de l’Ajuntament—. Tots els carrers estaven de gom a gom amb gent que portava grans estreles, triangles i corones de flors amb sentides dedicatòries. En arribar a la plaça, els taüts van ser situats davant la porta de l’Ajuntament, i l’expressió de condol de tots els valencians davant els familiars dels caiguts durà més de dos hores. En acabar el soterrar oficial, les famílies pogueren disposar dels seus difunts.
És en aquest punt on cal fer algunes consideracions. De les onze persones que perderen la vida en el bombardeig del 12 de gener de 1937, només vuit formaren part del funeral oficial del dijous 14, a saber: Carmen Tatay, Jesús Pardo, Ángela Jorge, José Machinant, Manuela Román, Manuel Albert, Eladia Caballero i José Picó. A ells i elles corresponen, per tant, els taüts que es veuen a la fotografia anterior. D’aquestes vuit persones, tres —Carmen Tatay, el seu fill Jesús Pardo i Eladia Caballero— varen ser inhumades aquell mateix dia a la Secció Quarta Esquerra (antiga área civil) del Cementiri General de la ciutat. La resta de participants en la cerimònia foren inhumats al Cementeri del Grao.
Francisco Villena Carrión i Francisco Guillén Torres van ser inhumats el dia 13 de gener al Cementeri del Grao. Per la seua part, Miguel Prima Abril seria inhumat el mateix dia al Cementeri del Cabanyal. Els diaris assenyalen que les manifestacions de condol que acompanyaren aquests soterrars foren impressionants, i que tot el veïnat del Cabanyal, Grao i Natzaret acudiren a les quatre de la vesprada per acomiadar-se. Cal dir que de totes les víctimes del bombardeig, Francisco Villena i Miguel Prima Abril són els únics als qui els diaris anomenen “camaradas”, cosa que ens fa pensar que devien ser alguna cosa més que simples veïns.
Per acabar, direm que el bombardeig del 12 de gener només fou el primer de molts altres. Poc de temps més tard, el 14 de febrer, a la mateixa hora —les nou de la nit— i de la mateixa forma, el creuer italià Duca D’Aosta enfilà els seus canons sobre València i matà vint-i-dos persones en poc més de quinze minuts.
Quan acabà la guerra, la ciutat havia patit les conseqüències de quatre cents quaranta-dos bombardejos, els quals causaren vuit cents quaranta-set morts, dos mil vuit cents trenta-un ferits i la destrucció de nou centes trenta-una casa. En el transcurs d’aquells mesos, a poc a poc, València s’acostumà a la mort, al ritual quotidià dels bombardejos navals i aeris, i ja no n’hi hagueren més funerals d’estat dedicats a les víctimes. Desprès vingué una dictadura, passà molt de temps, i quasi tots oblidaren els caiguts. Si aneu als cementeris trobareu que sols uns pocs dels homes i les dones que moriren a Natzaret el 12 de gener de 1937 conserven les inscripcions que identifiquen les seues sepultures.
És possible que aquelles làpides contingueren símbols que no agradaven als franquistes.
Tampoc els actuals demòcrates s’han parat massa a restituir la seua memòria.
El carro triomfant de la història és sempre cruel amb els dèbils.
Per tot això, les seues tombes seguiran mudes.
