SOCIETAT DE TOLERÁNCIA
També si li posa aquest cognom: «de tolerància». Generalment, les etiquetes preferides solen ser de caràcter econòmic: «de consum», «de l’opulència», «de l’abundància», i coses així. La «societat» que se’ns anuncia com a imminent, o almenys com a projecte, serà la negació de l’escassesa material, i aquesta expectativa resulta ja tan afalagadora, que gairebé ningú no es preocupa de demanar-li res més. (…) La proposta de «tolerància» ve després. I, ben mirat, era inevitable. Al costat de les «restriccions» diguem-ne «físiques», hi ha aquelles que en diríem «morals», que també exigeixen de ser liquidades, o en tot cas, atenuades. De fet, les unes i les altres se’ns apareixen unides: solidàries. El programa alliberador, en la mesura en què respongui a possibilitats certes, hauria de ser total.
De moment, tanmateix, la «tolerància» al nostre abast encara és molt relativa. En realitat, es limita a zones concretes, bastant estretes, del comportament privat de la gent. Si més no, això és el que diuen i afirmen. Es tracta d’allò que, en termes tòpics, rep el nom de «llibertat de costums». I ja se sap a quins «costums» ens referim, quan els remetem a la paraula «llibertat». Bàsicament, l’al·lusió se centra en les qüestions sexuals. Els rigorismes d’abans, els tabús i les hipocresies, comencen a batre’s en retirada. En alguns països, segons conten, la desimboltura fornicatòria i les seves implicacions estan arribant a extrems de gran afabilitat. (…)
Els qui parlen de la «societat de tolerància» pensen, més que res, en això: en la franquesa i en la franquícia que es van obrint a les opcions de la sensualitat. Poc o molt, s’hi vinculen, directament o indirectament, unes altres oportunitats «alliberadores». Les unes, en efecte, són trivials: la indumentària, sigui pintoresca, sigui exhibicionista; o els tuteigs ràpids i anticonvencionals; o el lèxic dels fills de famílies benestants. Les més, i més importants, afecten a nivells decisius de les relacions comunitàries: la legislació, la literatura, l’ensenyament -«l’educació sexual»-, la natalitat… Els avantatges encara són ben migrats. (…)
Amb tot, ¿no es queda curta, molt curta, la «tolerància» en qüestió? És una tolerància, si se’m permet l’expressió, de cintura cap avall. Ningú que tingui ulls en la cara no sabria desdenyar-la. Tanmateix, la cosa no acaba ací. Ben al contrari: hi comença. Unes altres «toleràncies» queden pendents. ¿Fins a quin punt són viables, en el neocapitalisme d’una vora, en el socialisme de la vora contrària?…