La memòria és una capacitat humana que ens permet mantenir en el present el record del passat. Els éssers humans podem recordar i podem oblidar, i els nostres records i els nostres oblits s’entreteixeixen de manera que formen la memòria col·lectiva. Però la memòria és sempre parcial, selectiva i mal·leable. Els individus canviem i els records perden o guanyen importáncia al compàs d’aquests canvis. Naixen de la nostra experiència, però estan filtrats per la nostra ideologia i la nostra escala de valors, per les nostres fílies i les nostres fòbies. Els nostres records són constantment envaïts pel futur, pels nostres desitjos, per les nostres frustracions, per les nostres necessitats d’autoestima, d’autojustificació i d’autoexplicació, de manera que no són fixos sinó mòbils. Els records pertorbadors reben un tractament diferent que els records feliços. La memòria sempre està més o menys mediatitzada pels nostres interessos i pels nostres prejudicis, pels nostres sentiments i les nostres emocions, que poden coincidir o no amb els interessos, prejudicis i emocions d’altres persones. La memòria és, per tant, conflictiva. Com sabeu, en el món de la memòria hi ha un ample territori fins i tot per a l’autoengany.
La història no hauria de ser això. De fet, la història tal com la practiquem els historiadors que ens volem dignes d’aquest nom, no és exactament això. Es tracta d’una activitat que vol produir un saber, d’una mirada crítica al passat per tal d’interpretar-lo, d’explicar-lo a partir d’un cert distanciament entre el subjecte que mira i l’objecte mirat (com l’entomòleg que estudia un insecte, deia François Guizot potser amb exageració). I que opera mitjançant l’ús d’un instrumental analític que busca mantenir sota control les idees preconcebudes, les preferències ideològiques o socials (ja que qualsevol historiador també les té). Els «pars» -és a dir, la comunitat dels historiadors i les historiadores- i el públic culte en general interactuen amb cada persona experta que escriu història, de manera que el saber històric és un saber construit dialogadament, socialment. Però també «científicament», ja que la tasca de l’historiador pertén oferir una escriptura de la història no sols versemblant, sinó que concorde amb les restes que el passat ens ha deixat i no les contradiga, és a dir, a construir un relat «objectiu» del passat, ja que està elaborat respectant les regles metodològiques pròpies de la disciplina. Els historiadors podem errar; però, si som honestos, no podem mentir. I atés el fet que la nostra feina, com he dit, implica adoptar una lent crítica, no estem al servei de la memòria, per més que la societat sol demanar-nos que aportem elements que permeten resoldre els conflictes de memòria o, almenys, que arbitren la lluita entre memòries enfrontades.
En definitiva, història i memòria són dues narracions del passat pròximes però que no han de confondre’s. La història té com a horitzó, com a expectativa, la veritat. La memòria, la fidelitat a uns avantpassats.