En aquesta Babel desconcertant, de mil fases antagóniques (…) apareix la funció natural de l’home totalment invertida, i també el sentit humà i social de les seues manifestacions -que queden reservades a minories tant selectes com microscòpiques, sense la menor influència sobre el conjunt-, una multitud immensa consumeix la seua vida rebolcant-se al pantà. Aquí l’anyell no aspira a la supressió del carnisser que ha de matar-lo perqué el burgès se’l mengi. Tot el contrari. El seu ideal consisteix a ser carnisser, per sacrificar i devorar altres anyells.
No batega al camp obrer -o encara millor, al guaret en què pasturen alguns remugants menyspreablement inofensius- l’ànsia de dignificació. No hi ha la necessitat d’aixecar amb homenenca arrogància el front humiliat. No hi ha personalitat. No hi ha volicions fortes. És un món a part, sense cap entroncament amb les característiques més o menys habituals i més o menys constants en els pobles d’Europa.
A Nova York el moviment obrer és una ganyota histèrica. És un espasme de la somnolència. És un badall. És un mostreig de sentiments malsans, de passions malaltisses, d’alguna cosa que repugna i avergonyeix al mateix temps, tant quan expressa l’adhesió com quan tradueix l’odi. El conformisme, en el seu aspecte més degradant, és la nota que domina. També hi ha -he pogut veure-les a Mulberry, per exemple- manifestacions de protesta, de disconformitat, de rebel·lia. Però és una rebel·lia que porta a l’altre aspecte del mateix pantà.
No queda absolutament res d’aquelles actituds col·lectives que constitueixen una promesa i una esperança per al dia de demà d’aquesta humanitat, ofegada per la injustícia. Ni tan sols en queda l’ombra. La sumptuositat de les coses impressionants amaga aquelles monstruositats que alteren la consciència. L’esplendor material -enorme, inconcebible, única- oculta a la mirada les purulències d’una entranya rosegada pel podrimener.»