Rafa Lahuerta Yúfera. Noruega. Editorial Drasana

28/2/2015
Lleugera milloria que té a vore amb un augment de la dosi. Cada millora m’acurta el temps de lucidesa. Ho he d’assumir. Ja no escric i a penes grave. Almenys dorm. De nit no puc. La nit és un deliri permanent. Ara sure i parle. Sure i parle. Hui no ve ningú a molestar-me. Els tinc a tots controlats. Vos foteu.
Són les 19:42. Estic lúcid. Els moments de lucidesa els aprofite per a revisar els textos. Descobrisc que no he contat el tema de la moto. Crec que va ser la certesa del final, el meu testament.
Cap a mitjans d’octubre havia aparaulat la venda de la vespa amb un taller del carrer de la Serradora, l’Stop & Go. Encara em sentia amb forces i em passí el dia fora. Sabia que m’estava acomiadant de la ciutat. Ho sabia amb una determinació tan extrema con desesperada. Isquí de casa a les nou del matí i durant tota la jornada, fins a vora les huit de la vesprada, peguí voltes i més voltes amb la moto. Organitzí una ruta possible. Pensí molt en eixa ruta els dies previs. Des de Mislata fins a la mar, des de la mar fins a Mislata. El riu com a eix, els ponts com a espill del meu adeu. Vaig recórrer tots els llocs importants de la meua vida a l’altra banda del riu. Entrí per les Torres de Serrans, isquí per les de Quart. Aní a la no-platja de Natzaret, a la plaça Xúquer, a Campanar. Vaig passar per Mestalla, per Orriols, per la trama en descomposició del Cabanyal. M’assentí en el banc on Cristina i els seus amics els porretes passaven les nits d’agost el 2008. Estiguí una bona estona en els carrers de Mateu Escrivá i Marqués de Bellet. M’eixisaven els dos. Eran carrers sense sentit, deixats caure en el plànol, cuinats a foc lent entre la voluntat rural i l’eclosió urbana. Carrers sense poema, sense turistes, sense el fulgor de les glòries locls; carrers amb ADN intransferible. Els vaig triar a consciència, volia acomiadar-me del que significaven.